Muerte en León

MUERTE EN LEÓN és la història de quatre dones protagonistes d’un cas d’assassinat a una ciutat de províncies d’Espanya. Isabel Carrasco, la presidenta de la Diputació de Lleó, va ser assassinada a plena llum del dia, al centre de la ciutat, al maig del 2014. Ràpidament van ser detingudes dues dones, mare i filla, Montserrat González i Triana Martínez. L’endemà, Raquel Gago, una policia local, va entregar l’arma del crim. Les tres van ser jutjades i condemnades en graus diferents per l’assassinat d’Isabel Carrasco.

Muerte en León” és una sèrie de no-ficció, dirigida per Justin Webster, sobre l’assassinat d’Isabel Carrasco – un gènere que permet desenvolupar una narrativa real i profunda en quatre episodis d’una hora. Una història narrada des del punt de vista de les quatre protagonistes, amb tot el rigor periodístic, i amb habilitat cinematogràfica. Darrere el brutal assassinat i el procés judicial es revelen lluites de poder, odis, ambicions, clientelisme, pors, mentides i esforços per descobrir la veritat.

La sèrie compta amb la participació de Movistar+ a Espanya. Es va estrenar el 7 de desembre a Movistar Estrenes.

af-poster-muerte-en-leon-rgb-online

Justin Webster:

Volia fer alguna cosa sobre el cas del brutal assassinat d’Isabel Carrasco des del primer moment de la notícia per una raó bàsica: no entenia res. Mesos després, amb molta més informació, seguia sense entendre gaire. Una mare de 55 anys, una mestressa de casa sense antecedents, mata una altra dona amb una fredor esborronadora en plena llum del dia. La dona assassinada és una política polèmica però la motivació és personal.

Per la meva experiència amb altres temes igualment desconcertants, l’única forma d’arribar a resoldre aquesta sensació de no entendre, quan regna l’especulació i els prejudicis, és dedicar-li molt temps i esforç, amb la idea d’explicar-ho bé de principi a fi. És impossible saber – i prohibit prejutjar – el que significaria definitivament la història abans de filmar-ho. Això és precisament el que fa aquest tipus de producció, que anomenem sèrie de no-ficció, especialment exigent (i difícil de finançar, així que gràcies a Movistar+ per acompanyar-nos). Es podria anomenar també un documental episòdic. La paraula no-ficció solament intenta definir-ho una mica més, com una història, una narrativa explicada a través dels personatges – no un assaig o un informatiu.

El primer pas en la preproducció va ser visitar Lleó sense càmeres. Vam anar-hi l’Enric Bach, productor i coguionista i jo, per començar a parlar amb totes les parts i per plantejar la possibilitat de filmar tot el judici. La meva primera impressió a Lleó va confirmar la sensació desconcertant de no entendre res: l’odi envers la dona assassinada era evident i, per a mi, xocant. Igual d’evident va ser la certesa de gairebé tots a Lleó que les tres acusades serien condemnades. Quan explicava el projecte, algú va bromejar que hauria de ser un documental curt, perquè no hi havia misteri. Però encara més segura va ser la sentència comuna que mai se sabrà la veritat.

Tots els documentals, tota la no-ficció, en essència són intents fallits de descobrir la veritat. Si s’està creant un gènere nou, de sèries com aquesta, que tenen èxit entre el públic, crec que és més per aquell esforç honest d’acostar-nos a la veritat, que per les exclusives que poden tenir. Aquesta sèrie té contingut que no s’ha vist o escoltat abans. No obstant això, tot forma part d’una narrativa complexa i fascinant – que espero que atrapi, i amb ajuda del periodisme i el cinema, s’entengui millor.